L’escuma com a matèria escultòrica.
A 24 escultures per segon no hi ha guió ni escena. Només una recerca obsessiva de la bellesa en el moviment hipnòtic del mar quan trenca contra les roques. Una dansa efímera la coreografia de la qual no dirigeix el fotògraf: simplement la segueix, guiat per la intuïció, l’atzar i l’error.
En l’instant exacte en què l’escuma colpeja la roca, neix una forma que es transforma de seguida en una altra. La càmera, amb precisió gairebé quirúrgica, atura aquest moment i el converteix en presència: en volum, en gest, en plec. Una escultura d’aigua, aire i sal, fugissera, irrepetible.
No es tracta d’un símbol ni d’un signe, sinó d’una imatge viva que es transforma i ens interpel·la —com diria Georges Didi-Huberman—, una forma que s’activa sota el poder d’una mirada atenta i contemplativa.
24 escultures per segon és un arxiu d’instants líquids que revela la capacitat de l’aigua per esculpir el temps.