L’horitzó és la frontera.
Just abans del no-res.
Hi ha moments en què en mirar l’horitzó tot s’atura —s’expandeix— perquè d’alguna manera la ment, esgotada d’interpretar, pugui descansar en la contemplació pura.
A L’horitzó és la frontera, el mar esdevé una superfície de pensament. A través d’una seqüència d’imatges preses en diferents moments del dia i des de diversos punts de l’illa, el fotògraf construeix un llenguatge visual basat en el color, la percepció i la durada. Cada imatge és una variació sobre un mateix tema —horitzó, aigua, llum— i, tanmateix, cap es repeteix.
Tot i que el títol suggereix un límit, aquí l’horitzó-frontera no separa cel i mar: els uneix. És una línia il·lusòria, vibrant, que funciona com a llindar. Aquests llocs —clars, descentrats o difusos— no són referències geogràfiques, sinó construccions perceptives. Hi ha alguna cosa d’il·lusió òptica en ells, com en l’Op Art o en el color field painting, però reinterpretat des de la fotografia i el paisatge.
Cada imatge té el seu propi tempo, la seva velocitat d’exposició, el seu pols intern. Algunes són suaus, només un sospir visual; d’altres, més gràfiques, tracen una línia d’intensitat més gran. El resultat no és un camp visual que es “llegeix”, sinó que s’habita. Hi ha en aquestes imatges un gest cal·ligràfic, com si el mar escrigués una partitura de temps.
La dimensió contemplativa de la sèrie recorda l’obra de Hiroshi Sugimoto —en particular, els seus Seascapes—, però aquí l’homenatge es trasllada al llenguatge del color. Cada tonalitat respon a un moment específic de Mallorca: una estació, una orientació, una atmosfera diferent.
L’horitzó és la frontera també es pot entendre com una recerca d’allò inestable. Una resposta sensible al paisatge. Com si el mar, en ser fotografiat, deixés de ser només aigua i esdevingués estat mental. El color, en la seva subtilesa, produeix un efecte hipnòtic que convida a quedar-se dins la imatge, a abandonar-s’hi. No es proposa una geografia. Es proposa una experiència. No es documenta un lloc, sinó que es suggereix una manera de mirar: lenta, sensorial, essencial. Un mar que no s’observa des de fora, sinó des de dins la mirada.