Venus
Una forma neix de l’etern femení: el mar, com Venus, es revela origen primigeni de la vida.
De vegades, la realitat esdevé símbol sense proposar-s’ho. La càmera capta una forma sorgida de l’atzar: escuma que, en desfer-se, deixa entreveure una silueta femenina. Ja no és només matèria efímera: es plega, s’obre, revela un espai íntim. No un contorn, sinó un llindar.
Aquest gest ressona amb la idea de Gilles Deleuze a El plec: el femení entès no com a límit, sinó com a profunditat infinita. El sexe, no com a exterioritat visible, sinó com a interioritat que es manifesta en els plecs del món.
Aquí, l’evocació no és representació deliberada, sinó aparició. L’atzar sembla conspirar amb el mític, com si Venus —la deessa nascuda de l’escuma— seguís deixant petjades a la superfície del mar.
Anne Carson diu que l’eròtic habita en la distància, en el suggerit. Aquesta imatge encarna precisament aquest espai ambigu en què la forma apareix i es desfà.
El dispar de la càmera la deté per un instant, però la fotografia no explica: només insinua, i en aquest instant convoca una mirada disposada a habitar el misteri.
Under
El que l’aigua veu.
A només 4 cm sota el nivell del mar, el món sencer s’inverteix.
A la sèrie El que l’aigua veu, la càmera es situa a només quatre centímetres sota la superfície del mar i ens ofereix una visió transfigurada del món.
La superfície actua com una pell líquida que connecta realitats: la del món visible i el seu reflex distorsionat. Allà, en aquesta frontera vibrant, la imatge es desdobla: a vegades abstracta, d’altres reconeixible, sempre en contínua transformació.
L’illa, vista des de sota l’aigua, ja no és la mateixa. Suspesa en el seu propi reflex, apareix transformada per la lent del mar i la cadència del temps. Allò que era ferm es torna fluid; allò que semblava conegut, enigmàtic.
El que l’aigua veu ens proposa mirar des d’un altre lloc, on la percepció es torna líquida i la realitat emergeix com una construcció feta de llum, aigua i contemplació.
El abismo en suspensión
L’abisme en suspensió.
Trenta-sis vistes de la gran onada.
Una onada com a força elemental encarna el sublim: quelcom bell i aterridor a la vegada, una presència que escapa a tot control. La fotografia transforma el fluid i l’inabastable en una arquitectura efímera, suspesa per un instant.
Aquí, l’onada no és paisatge ni relat. És cos en estat pur: sense horitzó, sense escala. Escuma desbordant, forma que es plega sobre si mateixa just abans del col·lapse. Una geometria d’aigua única i irrepetible.
La imatge no busca la calma, sinó l’esglai. No la bellesa serena, sinó l’energia en trànsit, aquella vibració que desborda el racional. I, tanmateix, juntament amb aquesta potència, apareix la possibilitat d’una altra lectura: la contemplació. Des d’una sensibilitat zen i wabi-sabi, l’onada es mostra imperfecta, fugissera, i en això profundament reveladora.
Aquesta onada suspesa dialoga amb la idea que tot flueix. I, tanmateix, per un moment, el mar sembla esculpir una forma que resisteix l’oblit. La fotografia no explica ni decora: habita l’instant. És una presència radical davant el moviment que ens sobrepassa.
Aquesta sèrie s’inscriu en la tradició de La gran onada de Kanagawa d’Hokusai, no com a cita literal, sinó com a ressonància conceptual… són trenta-sis formes de mirar l’abisme just abans que trenqui.