La lentitud de la càmera dona vida a les petites corrents marines, transformant-les en abstraccions que configuren un mapa emocional únic.
Un viatge a l’inconscient a través del fenomen de la pareidolia, que convida l’espectador a forjar una connexió profunda entre el caos natural i la intimitat personal
Què passa quan deixem que l’escuma, com si fos una escriptura automàtica surrealista, inscrigui formes aleatòries sobre la superfície del paper fotogràfic?
L’ull humà, guiat per un antic impuls: la pareidolia, un mecanisme cognitiu automàtic que intenta trobar sentit i patrons en el caos. Allà, en aquest caos aparent, l’espectador s’enfronta al repte de permetre que el seu subconscient flueixi, completant i reinterpretant imatges sense una estructura lògica predeterminada.
Les troballes de Carl Gustav Jung —celebrades per André Breton i els surrealistes— obren un diàleg amb els símbols que habiten més enllà de la consciència. “La imatge és el llenguatge primitiu de la psique”, afirmava el filòsof. Aquestes fotografies, doncs, no són simples registres visuals: són llindars cap a aquest llenguatge arcaic, aquest idioma anterior a les paraules.
L’escuma revela més del que mostra. No respon tant a un desig com a una necessitat profunda d’atorgar sentit a allò que emergeix espontàniament davant dels nostres ulls.
Rorschach à la plage construeix així un arxiu líquid d’imatges en transformació, on cada espectador traça un mapa inconscient a partir de la seva pròpia sensibilitat. No són imatges que expliquin, sinó que desperten: activen la mirada i convoquen una narrativa íntima, teixida pel subconscient de qui observa.